El joc com a creador de vincles

Fa uns dies vaig llegir un article d’Imma Marín, directora de l’assessoria pedagògica Marinva, on deia: “un nen que no juga és un nen que no està bo”. Que els nens juguin és important perquè els permet conèixer i descobrir el Món que l’envolta. A més a més, és una manera de propocionar alegria. Amb això vull dir que no només és important que el nen/a jugui, sinó que nosaltres com a pares, siguem capaços de jugar amb ells/es.

Com a pares, hem de proporcionar al nostre fill/a espais i moments de joc individual ( o amb els germans o amics) però també hem de proporcionar moments de joc amb ells. Tots els nens i nenes desitgen que els seus pares i mares juguin amb ells. Jugar amb ells no vol dir mirar com ho fan, no... Jugar amb ells vol dir submergir-se en el seu Món imaginari, deixar que ell/a porti la batuta del joc i marqui les pautes. Hem de deixar llibertat.

Quan juguem amb els nostres fills/es hem de mostrar interès, encara que no en tinguem. Segurament molts pares tenen ganes d’arribar a casa, posar-se roba còmode i fer coses de casa, o simplement escarxofar-se al sofà i veure una mica la televisió. Però hem de ser capaços, ni que sigui per una estona, d’endinsar-nos en els somnis dels nostres fills i que ells els comparteixin amb nosaltres.

Jugar una estona amb el teu fill/a et pot donar moltes pistes de com se sent, si té problemes amb algun nen de l’escola o si està engoixat per alguna cosa. Per tal, jugar amb els teus fills no només és beneficiòs per ell, sinó també per tu, per comunicar-te millor amb ell/a. També és un bon moment per tenir contacte físic, aprofitar per abraçar, fer petons, pentinar,... Demostrar afectivitat i reforçar la relació.

Entenc que sigui feixuc, que requereix temps i que pot no agradar-nos el joc que hem de jugar. Personalment, la setmana passada vaig haver de jugar a bàsquet, un esport que no m’agrada gens ni mica, però al cap d’una estona, el petit en qüestió ja m’havia transmès les ganes d’encistellar, i el millor moment es va donar quan la xarxa va quedar embolicada i vam haver de desembolicar-la. “Més amunt, puja’m més amunt”, em deia. Semblavem el xics de Granollers. En aquell moment vam agafar un vincle molt més fort, ja que estava de peu, sobre les meves espatlles, confiant en mi. Va ser màgic.

Per això us animo a jugar amb tots els nens/es, siguin vostres o no, cosins, nebots, veins, ... ja que és la millor manera de conèixer i agafar confiança amb els més menuts.